Els néts de Iugoslàvia
Ricard Gené
Advocat i Membre del Secretariat provisional de l’ANC (en fase constituent)
Amb aquest títol s’ha presentat a Barcelona el dossier del darrer número de L’Espill, la revista fundada per Joan Fuster que per la qualitat dels seus continguts és un vertader luxe per a la cultura catalana. La presentació va comptar amb convidats d’excepció: El Director de Comunicació de la UOC, Eric Hauck, que va viure en directe la guerra de Bòsnia com a reporter de l’Avui, el Catedràtic de Ciència Política de la UPF i membre del Consell Permanent de l’ANC, Ferran Requejo, i el Director de l’àrea d’humanitats de l’Institut Ramon Llull i antic president del PEN Català, Carles Torner, moderats per la traductora i assagista eslovena Simona Škrabec.
Amb la perspectiva dels 20 anys transcorreguts des de la violenta dissolució de l’Estat dels eslaus del sud, l’acte va servir per presentar les contribucions de diferents autors dels països de l’antiga Iugoslàvia, mostrant en forma de mosaic diferents punts de vista d’aquest gran fracàs col·lectiu europeu.
Les reflexions dels convidats, junt amb la projecció com a teló de fons d’una col·lecció de fotografies de guerra inèdites del fotògraf català Jordi Pujol Puente, assassinat a Sarajevo el maig de 1992, van posar l’accent sobre la necessitat, tot i la dificultat que comporta, de mantenir viva la memòria històrica, perquè només a través del coneixement dels fets és possible la justícia i la reconciliació entre pobles enfrontats. Cal explicar què va passar als Balcans fa tot just vint anys i entendre per què. Cal distingir entre víctimes i botxins per poder prevenir que situacions similars es puguin tornar a produir.
Ara que a Catalunya s’està configurant una majoria social sobiranista, la qüestió de si una situació similar de confrontació civil ens pot passar a nosaltres es va plantejar com un interrogant certament inquietant, perquè a Croàcia i a Bòsnia fa vint anys la majoria també creien que res d’allò no passaria. En opinió d’un dels ponents, a Catalunya la confrontació política és inevitable, i possiblement anirà a més, però no té per què derivar en un enfrontament civil perquè les circumstàncies són notablement diferents. En aquest sentit, es va voler remarcar que Europa, en el sentit de la Unió Europea, és una història de clars i obscurs, feta d’avenços in extremis a cop de crisis, però la mateixa Unió Europea que no va ser capaç de preveure ni aturar a temps la producció en el seu patí del darrere les pitjors matances produïdes des del final de la Segona Guerra és difícil que tolerés ara, a dins de casa mateix, un aixafament violent de la democràcia.
Aquestes reflexions em porten a afegir-n’hi una de personal que em sembla important per guanyar la carta de la majoria social catalana a favor de l’estat propi, que és on es lliura la batalla principal de la qüestió, i per sostreure el debat de la independència de l’àmbit emotiu. Cal deixar enrere l’actitud reactiva i ofesa que sovint ha tingut el catalanisme i promoure en el seu lloc un missatge molt més propositiu, transversal i inclusiu de la independència, perquè del que es tracta és d’explicar que els catalans tenim dret a la independència si la majoria del poble ho vol, perquè la finalitat és que tothom hi surti guanyant i perquè que hi ha prou raons per justificar-ho.
Ricard Gené
Advocat i Membre del Secretariat provisional de l’ANC (en fase constituent)
Amb aquest títol s’ha presentat a Barcelona el dossier del darrer número de L’Espill, la revista fundada per Joan Fuster que per la qualitat dels seus continguts és un vertader luxe per a la cultura catalana. La presentació va comptar amb convidats d’excepció: El Director de Comunicació de la UOC, Eric Hauck, que va viure en directe la guerra de Bòsnia com a reporter de l’Avui, el Catedràtic de Ciència Política de la UPF i membre del Consell Permanent de l’ANC, Ferran Requejo, i el Director de l’àrea d’humanitats de l’Institut Ramon Llull i antic president del PEN Català, Carles Torner, moderats per la traductora i assagista eslovena Simona Škrabec.
Amb la perspectiva dels 20 anys transcorreguts des de la violenta dissolució de l’Estat dels eslaus del sud, l’acte va servir per presentar les contribucions de diferents autors dels països de l’antiga Iugoslàvia, mostrant en forma de mosaic diferents punts de vista d’aquest gran fracàs col·lectiu europeu.
Les reflexions dels convidats, junt amb la projecció com a teló de fons d’una col·lecció de fotografies de guerra inèdites del fotògraf català Jordi Pujol Puente, assassinat a Sarajevo el maig de 1992, van posar l’accent sobre la necessitat, tot i la dificultat que comporta, de mantenir viva la memòria històrica, perquè només a través del coneixement dels fets és possible la justícia i la reconciliació entre pobles enfrontats. Cal explicar què va passar als Balcans fa tot just vint anys i entendre per què. Cal distingir entre víctimes i botxins per poder prevenir que situacions similars es puguin tornar a produir.
Ara que a Catalunya s’està configurant una majoria social sobiranista, la qüestió de si una situació similar de confrontació civil ens pot passar a nosaltres es va plantejar com un interrogant certament inquietant, perquè a Croàcia i a Bòsnia fa vint anys la majoria també creien que res d’allò no passaria. En opinió d’un dels ponents, a Catalunya la confrontació política és inevitable, i possiblement anirà a més, però no té per què derivar en un enfrontament civil perquè les circumstàncies són notablement diferents. En aquest sentit, es va voler remarcar que Europa, en el sentit de la Unió Europea, és una història de clars i obscurs, feta d’avenços in extremis a cop de crisis, però la mateixa Unió Europea que no va ser capaç de preveure ni aturar a temps la producció en el seu patí del darrere les pitjors matances produïdes des del final de la Segona Guerra és difícil que tolerés ara, a dins de casa mateix, un aixafament violent de la democràcia.
Aquestes reflexions em porten a afegir-n’hi una de personal que em sembla important per guanyar la carta de la majoria social catalana a favor de l’estat propi, que és on es lliura la batalla principal de la qüestió, i per sostreure el debat de la independència de l’àmbit emotiu. Cal deixar enrere l’actitud reactiva i ofesa que sovint ha tingut el catalanisme i promoure en el seu lloc un missatge molt més propositiu, transversal i inclusiu de la independència, perquè del que es tracta és d’explicar que els catalans tenim dret a la independència si la majoria del poble ho vol, perquè la finalitat és que tothom hi surti guanyant i perquè que hi ha prou raons per justificar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada