Dr. Òscar Mascarilla i Miró Investigador CAEPS /XREPP.
Universitat de Barcelona
Gregorio Peces Barba, un dels pares de la Constitució espanyola, va comentar fa unes setmanes: "Sempre dic de broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor".
Ha nosaltres si que ens hagués anat molt i molt millor !!! Les asfixies de tot tipus espanyoles han malmès i han desincentivat el caràcter emprenedor que sempre ha caracteritzat la població catalana des de fa anys, afectant la creació de la riquesa necessària per mantenir l’estat del benestar català. Tres dècades de dèficit fiscal de Catalunya ha significat perdre cada any entre el 8% i el 10% del PIB (en % és el màxim de qualsevol autonomia o federació mundial, la mitjana a tot el món és d'un 2-3% del PIB), una situació d’espolí fiscal insòlita al món, que en comparativa amb altres territoris com el Basc, aquí malmet el teixit productiu i ens arrossega a una profunda crisi econòmica i nacional. Recentment el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ha revelat que aquest dèficit entre el 2005 i el 2009 s'ha mantingut malgrat el nou model de finançament pactat pel tripartit, que entrava en vigor precisament l'any 2009. En concret, el saldo fiscal de l'any 2005 va ser del -8,3%, mentre que el del 2009 va pujar lleugerament fins al -8,4%. Es a dir, tot i la crisi i els nous pactes “Seguim on érem, és a dir, amb un dèficit fiscal estructural entre el 8% i el 8,5% del PIB català, una situació gens raonable”.
El fet que paguem impostos a l’estat espanyol com un país social demòcrata i rebem d’aquest despesa pública com si fos un país liberal implica que el nivell de renda familiar disponible per càpita de les famílies catalanes acaba essent més baixa que en altres territoris que han rebut la solidaritat catalana. El dèficit de la balança fiscal implica que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any uns 10.000 euros que mai no tornen. Es poden fer moltes coses cada any, per una pretesa "solidaritat interregional" que sovint engreixa plantilles de funcionaris o malbarata els diners en altres parts del territori.
Gregorio Peces Barba, un dels pares de la Constitució espanyola, va comentar fa unes setmanes: "Sempre dic de broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor".
Ha nosaltres si que ens hagués anat molt i molt millor !!! Les asfixies de tot tipus espanyoles han malmès i han desincentivat el caràcter emprenedor que sempre ha caracteritzat la població catalana des de fa anys, afectant la creació de la riquesa necessària per mantenir l’estat del benestar català. Tres dècades de dèficit fiscal de Catalunya ha significat perdre cada any entre el 8% i el 10% del PIB (en % és el màxim de qualsevol autonomia o federació mundial, la mitjana a tot el món és d'un 2-3% del PIB), una situació d’espolí fiscal insòlita al món, que en comparativa amb altres territoris com el Basc, aquí malmet el teixit productiu i ens arrossega a una profunda crisi econòmica i nacional. Recentment el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ha revelat que aquest dèficit entre el 2005 i el 2009 s'ha mantingut malgrat el nou model de finançament pactat pel tripartit, que entrava en vigor precisament l'any 2009. En concret, el saldo fiscal de l'any 2005 va ser del -8,3%, mentre que el del 2009 va pujar lleugerament fins al -8,4%. Es a dir, tot i la crisi i els nous pactes “Seguim on érem, és a dir, amb un dèficit fiscal estructural entre el 8% i el 8,5% del PIB català, una situació gens raonable”.
El fet que paguem impostos a l’estat espanyol com un país social demòcrata i rebem d’aquest despesa pública com si fos un país liberal implica que el nivell de renda familiar disponible per càpita de les famílies catalanes acaba essent més baixa que en altres territoris que han rebut la solidaritat catalana. El dèficit de la balança fiscal implica que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any uns 10.000 euros que mai no tornen. Es poden fer moltes coses cada any, per una pretesa "solidaritat interregional" que sovint engreixa plantilles de funcionaris o malbarata els diners en altres parts del territori.
La visió centralista, el retard i la improvisació en el disseny i la construcció de les principals infraestructures de transport per part de decisions del govern espanyol representa un llast creixent per la competitivitat de l’empresa catalana. L’insuficient suport legislatiu i fiscal a l’economia productiva catalana i la insuficiència dels nivells de l’estoc de capital (físic, tecnològic i humà), són alguns dels factors evidencien els greuges que significa no disposar d’un estat propi. Els greuges en són molts: estudiants catalans que reben el 5% de totes les beques de l’estat, mentre que els de Madrid en reben el 58%. El Ministeri de Cultura fa una despesa per cada espanyol de 47 euros l’any, però per cada català només gasta 5 euros. El 40% dels trens construïts per l’estat durant la dècada dels 70 i que estan considerats obsolets circulen per Catalunya, mentre que per Madrid només ho fan el 4%. Cada tres anys n’hi ha un que el Ministeri de Foment no inverteix res a Catalunya.
Moltes empreses que es plantegen com a opció Catalunya com a localització marxen cap a Madrid per l’efecte capitalitat i per l’efecte Barajas.
Disposar d’un Estat propi es en l’actual crisi una necessitat vital. Podríem potenciar molt millor la internacionalització de la nostra PIME i potenciar millor el comerç internacional, un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats. Disposar de diplomàcia comercial pròpia que vetlles pels interessos de les nostres empreses. Pertànyer a un país petit és favorable en flexibilitat i això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar. Tanmateix si hom es sent identificat en un estat que se’l fa seu lluita pel progrés econòmic d’aquest, s'aconsegueix autoestima que es la base per tenir una població creativa i amb ganes de treballar, tot deixant de perdre el temps en esforços i discussions estèrils. Permetria millorar el benestar de la gent, sobretot de les classes més desafavorides, que hi hagin menys desocupats i faria més viable el sistema de pensions. Podríem desenvolupar una política industrial pròpia dotant a les empreses del beneficis que tenen les empreses en altres territoris com al País Basc on comptat i debatut la fiscalitat neta que acaben pagant, tenint present el que paguen i el que reben del seu govern, és molt més baix que a Catalunya. Moltes empreses vindrien a Catalunya per l’efecte capitalitat i l’ aeroports del prat milloraria en vols intercontinentals.
La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país té sortida al mar ( fet clau en un món global) i està molt mes ben comunicat i capacitat pel comerç internacional. En aquest sentit es perden potencialitats logístiques dels ports i aeroports catalans , com a lloc d’entrada de productes asiàtics, minvant la capacitat de crear milers de llocs de treballs tot aprofitant les possibilitats que ofereix el comerç internacional.
L'empresa catalana ha de donar el salt a una indústria de qualitat i no cercar la competitivitat per costos i per a això necessita d'una major grandària empresarial que millori el nivell d'eficiència, aprofiti economies d'escala i innovi. No perdre el tren de les tecnologies no significa inventar-les, sinó assegurar-se que es té la capacitat d'usar-les i beneficiar-se d'elles. I per a això es necessiten 4 coses: infraestructures modernes, un entorn empresarial i fiscal que incentivi a les empreses a invertir, treballadors formats - factor molt important perquè la tecnologia i el capital humà tendeixen a ser complementaris- i el més important la empresarialitat com element aglutinador. O sigui, la capacitat emprenedora o, curt i ras, l’empresari.
Des d’aquesta perspectiva la conclusió és òbvia: l'impacte de la crisi i de la globalització en la nostra economia dependrà de la predisposició de la nostra societat a optar per l’estat Catala.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada