El passat 2 de novembre a les 7 de la tarda al voltant d'unes 70 persones es van reunir a la Biblioteca Joan Oliver per presentar l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) de Sant Antoni (Barcelona).
A la presentació vam poder comptar amb les meravelloses paraules de Ferran Requejo i Pere Pugès que ens van explicar el perquè de l'ACN. Segons Pere Pugès, membre del secretariat, va dir: "El que volem fer a l'Assemblea és ensenyar que la independència és possible si ens organitzem".
Per altra banda Ferran Requejo, catedràtic de ciències polítiques de la UPF, va fer un brillant anàlisi de la història recent de l’Estat espanyol. Després d’explicar que la única solució per acabar amb els conflictes amb Espanya és la independència. Segons Requejo la importància del moviment de l’ANC són tres factors: és transversal, és personal, no partidista i és un moviment que reforça la creació d’una majoria social. El que és més important, segons Requejo, és construir un full de ruta per la independència.
El dia 9 de novembre es Constitució de l'Assemblea Nacional Catalana de Sant Antoni que esperem poder fer molta i bona feina.
Enllaços:
Per altra banda Ferran Requejo, catedràtic de ciències polítiques de la UPF, va fer un brillant anàlisi de la història recent de l’Estat espanyol. Després d’explicar que la única solució per acabar amb els conflictes amb Espanya és la independència. Segons Requejo la importància del moviment de l’ANC són tres factors: és transversal, és personal, no partidista i és un moviment que reforça la creació d’una majoria social. El que és més important, segons Requejo, és construir un full de ruta per la independència.
El dia 9 de novembre es Constitució de l'Assemblea Nacional Catalana de Sant Antoni que esperem poder fer molta i bona feina.
Enllaços:
Ni autonomisme, ni federalisme, només ens serveix la independència
Per Joan Tarrida
Durant l’acte de presentació de l’ANC al barri de Sant Antoni, el catedràtic de ciència política de la UPF i membre del Consell Permanent de l’ANC va fer una esquematització del procés democràtic espanyol. Procés que ha fet que un federalista convençut com ell, vegi com a única via de supervivència de Catalunya la independència. El resum apressat podria ser “Quan la via autonomista i el federalisme han fracassat, només queda la via independentista per crear un estat propi.” Seguidament trobareu un breu escrit a mode de collage d’alguna de les idees que va presentar-nos. Els mèrits són seus; i els errors són de qui ho ha volgut sintetitzar. Com tothom sap després de la mort del dictador, no es va produir una ruptura sinó una transició, la qual es va plasmar en un pacte que va donar pas a una constitució que va instaurar un "engany" democràtic. El pacte de la transició va condemnar les minories nacionals a ser-ho per sempre; negant-los-hi per sempre més la possibilitat d’un canvi constitucional. Si be és possible que hi hagi alternança política en el Govern, mai podrà haver-hi una majoria de les minories nacionals per canviar la constitució. Així, el nacionalisme espanyol, que representen els dos grans partits espanyols, es perpetua en l'ostentació de la majoria. Per tant, la via autonomista, que va néixer per perpetuar el poder de la majoria nacionalista espanyola, està esgotada després del fracàs col·lectiu del nou Estatut. Allò fonamental que es pretenia: reconeixement legal de la nació catalana; el blindatge de les competències; la bilateralitat amb l'estat; i un nou finançament fora de la LOFCA, ha estat reduït a res després del pas de l'Estatut pel Congrés, Senat i el ribot final del TC. A la fi de tot plegat, a l'Estatut només hi ha una competència exclusiva: la capacitat de crear les institucions d'autogovern. Totes les altres, han anat en retrocés per l'estratègia centralista de l'estat espanyol. I el futur pinta una major involució autonòmica. La via federalista, que mai ha estat del tot explicada pels seu defensors, s'ha mostrat inviable en un Estat dominat pel nacionalisme espanyol. Ni la via del federalisme uniforme, ni molt menys el federalisme asimètric que reconeix les realitats nacionals minoritàries de l'Estat, tenen cap futur. Simplement perquè la idea d’estat que tenen la immensa majoria dels espanyols no és federal, sinó centralista i amb vocació d’unitat nacional a l’espanyola. Així doncs, la supervivència de Catalunya com a nació passa obligatòriament per l'exercici del dret a l'autodeterminació per aconseguir un estat propi. Però si volem ser més pragmàtics, podem assegurar que si volem viure millor, amb més capacitat pressupostària que implica un millor nivell de benestar per a TOTS els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen; si volem unes millors i més ben planificades infraestructures; si volem aconseguir un marc laboral més proper a la nostra realitat econòmica... L'única sortida és la independència. Però per aconseguir-la no n'hi ha prou en proclamar-la d'un dia per l'altre. Abans, cal un treball fosc però imparable d'enfortiment de la massa social que la recolza; establir els contactes internacionals que facin que sigui acceptada pels organismes internacionals; l'assumpció per part de la majoria de partits catalans d'aquest desig de la majoria del poble... I, tot plegat amb un desitjable lideratge ferm i sense marxa enrere.
Per Joan Tarrida
Durant l’acte de presentació de l’ANC al barri de Sant Antoni, el catedràtic de ciència política de la UPF i membre del Consell Permanent de l’ANC va fer una esquematització del procés democràtic espanyol. Procés que ha fet que un federalista convençut com ell, vegi com a única via de supervivència de Catalunya la independència. El resum apressat podria ser “Quan la via autonomista i el federalisme han fracassat, només queda la via independentista per crear un estat propi.” Seguidament trobareu un breu escrit a mode de collage d’alguna de les idees que va presentar-nos. Els mèrits són seus; i els errors són de qui ho ha volgut sintetitzar. Com tothom sap després de la mort del dictador, no es va produir una ruptura sinó una transició, la qual es va plasmar en un pacte que va donar pas a una constitució que va instaurar un "engany" democràtic. El pacte de la transició va condemnar les minories nacionals a ser-ho per sempre; negant-los-hi per sempre més la possibilitat d’un canvi constitucional. Si be és possible que hi hagi alternança política en el Govern, mai podrà haver-hi una majoria de les minories nacionals per canviar la constitució. Així, el nacionalisme espanyol, que representen els dos grans partits espanyols, es perpetua en l'ostentació de la majoria. Per tant, la via autonomista, que va néixer per perpetuar el poder de la majoria nacionalista espanyola, està esgotada després del fracàs col·lectiu del nou Estatut. Allò fonamental que es pretenia: reconeixement legal de la nació catalana; el blindatge de les competències; la bilateralitat amb l'estat; i un nou finançament fora de la LOFCA, ha estat reduït a res després del pas de l'Estatut pel Congrés, Senat i el ribot final del TC. A la fi de tot plegat, a l'Estatut només hi ha una competència exclusiva: la capacitat de crear les institucions d'autogovern. Totes les altres, han anat en retrocés per l'estratègia centralista de l'estat espanyol. I el futur pinta una major involució autonòmica. La via federalista, que mai ha estat del tot explicada pels seu defensors, s'ha mostrat inviable en un Estat dominat pel nacionalisme espanyol. Ni la via del federalisme uniforme, ni molt menys el federalisme asimètric que reconeix les realitats nacionals minoritàries de l'Estat, tenen cap futur. Simplement perquè la idea d’estat que tenen la immensa majoria dels espanyols no és federal, sinó centralista i amb vocació d’unitat nacional a l’espanyola. Així doncs, la supervivència de Catalunya com a nació passa obligatòriament per l'exercici del dret a l'autodeterminació per aconseguir un estat propi. Però si volem ser més pragmàtics, podem assegurar que si volem viure millor, amb més capacitat pressupostària que implica un millor nivell de benestar per a TOTS els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen; si volem unes millors i més ben planificades infraestructures; si volem aconseguir un marc laboral més proper a la nostra realitat econòmica... L'única sortida és la independència. Però per aconseguir-la no n'hi ha prou en proclamar-la d'un dia per l'altre. Abans, cal un treball fosc però imparable d'enfortiment de la massa social que la recolza; establir els contactes internacionals que facin que sigui acceptada pels organismes internacionals; l'assumpció per part de la majoria de partits catalans d'aquest desig de la majoria del poble... I, tot plegat amb un desitjable lideratge ferm i sense marxa enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada